"La Tetera. Ebullició Cultural" apareix amb la voluntat de compartir notícies, reflexions, creacions i les totes les possibles aportacions relacionades amb el món cultural, en especial de les Arts Escèniques. Benvinguts/des, comença el xup-xup!

dilluns, 10 de març de 2014

Friends Forever

Últimament m'ha donat per recuperar una sèrie que si no l'he vist 100 cops no l'he vist mai, de debò! Friends... És escriure el seu títol i ja em ve la música de la capçalera al cap, i a més la començo a tararejar i a més... Em tornen a venir unes ganes boges de veure-la.

Sé que ara algú riurà: "Què en fa d'anys, d'aquesta sèrie!".

Sí, ho se. Però, què té que la fa tan especial i a la vegada intemporal? I única i irrepetible...? (En opinió d'una humil servidora...!)

Podria intentar fer una llista, a veure què passa:

  • Construcció dels personatges ben feta: deixant de banda els estereotips, els sis amics de l'ànima evolucionen segons el seu caràcter ja perfilat i les seves situacions. Són conseqüents i creixen i maduren. A més a més, deixant de banda la diferència d'edat o situacional, l'espectador en molts moments s'hi sent identificat. Cap d'ells és perfecte: s'equivoquen, o tenen una història trista darrere, a vegades són dolents i altres la bondat personificada, i per això també es fan estimar.
  • La durada: són deu temporades, que déu n'hi do aguantar-les amb el màxim d'audiència, però a banda, els creadors aconsegueixen que els episodis, breus però intensos, deixin amb bon sabor de boca i a la vegada espitgin a veure més.
  • Construcció de la història: és un cicle que acaba diferent de com comença. I a més té un final rodó però no del tot previsible. Per mi, Friends té un dels millors finals de sèrie que he vist.
  • Continuïtat: és cert que la història segueix un fil argumental bàsic, però també és cert que permet veure-la a episodis solts o canviant d'ordre la temporada, i es converteix aleshores en el que jo anomeno una sèrie "còmoda". Puc escollir la temporada preferida i els episodis que vulgui sense que això repercuteixi excessivament en el sentit.
  • Humor: molt lograt, a vegades absurd, a vegades intel·ligent... Però sobretot un humor que no emfarfega i que es mescla amb moments tràgics o malenconiosos sense que desaparegui. Sense fer spòilers, és curiós com en moments dolorosos per algun dels protagonistes, sempre apareix un acudit o un gag que arrenca el somriure de l'espectador.
  • Ambient: l'immillorable context de New York City, els entranyables pisos i la típica tipiquíssima cafeteria, element indispensable a la TV dels '90s.
  • Actors: potser n'hi ha de millors i de pitjors. Personalment, Matthew Perry ("Chandler") i Matt LeBlanc ("Joey") són els que més m'agraden i els que més he imitat des dels disset anys, quan vaig començar a veure la sèrie. Però també, cal destacar intervencions memorables, com Tom Selleck (l'inoblidable "Richard" de la "Mònica") o Bruce Willis, l'amant de la Rachel en un moment donat.
  • Guió: per a mi, pràcticament perfecte. No hi ha cap errada, ni cap descuit que fa que la història es torni inconnexa, o històries que no es recordin mai més, o pel contrari, històries flaixback que succeeixin però que després no tinguin cap connexió amb l'argument.
 Em podria passar moltes més línies així. Però el que concloc és que m'agradaria cridar ben alt "Friends Forever" en honor a la meva sèrie preferida, de comèdia i de totes totes. Perfecta i entranyable, i que ha deixat petja a la televisió, sense dubte.

M'acomiado amb el cop de mans "clap-clap-clap-clap" de l'entradeta i us espero a tots a la font màgica junt amb el Chandler, el Joey, la Monica, la Rachel, en Ross i la Phoebe!


PD: dedicat als meus amics Kamakus amb qui hem compartit tantes meravelloses tardes al sofà mirant els episodis sense parar, i amb qui tantes tertúlies, anàlisis i imitacions hem fet.