Friends Forever

Últimament m'ha donat per recuperar una sèrie que si no l'he vist 100 cops no l'he vist mai, de debò! Friends... És escriure el seu títol i ja em ve la música de la capçalera al cap, i a més la començo a tararejar i a més... Em tornen a venir unes ganes boges de veure-la.

Sé que ara algú riurà: "Què en fa d'anys, d'aquesta sèrie!".

Sí, ho se. Però, què té que la fa tan especial i a la vegada intemporal? I única i irrepetible...? (En opinió d'una humil servidora...!)

Podria intentar fer una llista, a veure què passa:

• Construcció dels personatges ben feta: deixant de banda els estereotips, els sis amics de l'ànima evolucionen segons el seu caràcter ja perfilat i les seves situacions. Són conseqüents i creixen i maduren. A més a més, deixant de banda la diferència d'edat o situacional, l'espectador en molts moments s'hi sent identificat. Cap d'ells és perfecte: s'equivoquen, o tenen una història trista darrere, a vegades són dolents i altres la bondat personificada, i per això també es fan estimar.
• La durada: són deu temporades, que déu n'hi do aguantar-les amb el màxim d'audiència, però a banda, els creadors aconsegueixen que els episodis, breus però intensos, deixin amb bon sabor de boca i a la vegada espitgin a veure més.
• Construcció de la història: és un cicle que acaba diferent de com comença. I a més té un final rodó però no del tot previsible. Per mi, Friends té un dels millors finals de sèrie que he vist.
• Continuïtat: és cert que la història segueix un fil argumental bàsic, però també és cert que permet veure-la a episodis solts o canviant d'ordre la temporada, i es converteix aleshores en el que jo anomeno una sèrie "còmoda". Puc escollir la temporada preferida i els episodis que vulgui sense que això repercuteixi excessivament en el sentit.
• Humor: molt lograt, a vegades absurd, a vegades intel·ligent... Però sobretot un humor que no emfarfega i que es mescla amb moments tràgics o malenconiosos sense que desaparegui. Sense fer spòilers, és curiós com en moments dolorosos per algun dels protagonistes, sempre apareix un acudit o un gag que arrenca el somriure de l'espectador.
• Ambient: l'immillorable context de New York City, els entranyables pisos i la típica tipiquíssima cafeteria, element indispensable a la TV dels '90s.
• Actors: potser n'hi ha de millors i de pitjors. Personalment, Matthew Perry ("Chandler") i Matt LeBlanc ("Joey") són els que més m'agraden i els que més he imitat des dels disset anys, quan vaig començar a veure la sèrie. Però també, cal destacar intervencions memorables, com Tom Selleck (l'inoblidable "Richard" de la "Mònica") o Bruce Willis, l'amant de la Rachel en un moment donat.
• Guió: per a mi, pràcticament perfecte. No hi ha cap errada, ni cap descuit que fa que la història es torni inconnexa, o històries que no es recordin mai més, o pel contrari, històries flaixback que succeeixin però que després no tinguin cap connexió amb l'argument.

 Em podria passar moltes més línies així. Però el que concloc és que m'agradaria cridar ben alt "Friends Forever" en honor a la meva sèrie preferida, de comèdia i de totes totes. Perfecta i entranyable, i que ha deixat petja a la televisió, sense dubte.

M'acomiado amb el cop de mans "clap-clap-clap-clap" de l'entradeta i us espero a tots a la font màgica junt amb el Chandler, el Joey, la Monica, la Rachel, en Ross i la Phoebe!


PD: dedicat als meus amics Kamakus amb qui hem compartit tantes meravelloses tardes al sofà mirant els episodis sense parar, i amb qui tantes tertúlies, anàlisis i imitacions hem fet.

Crítica Total I

Pot resultar excessivament freak tot el que escriuré ara, però tenint en compte la climatologia hivernal (aquest any no massa) i els successius refredats/grips que han acompanyat a La Tetera aquests dies, s'ha arribat a una sobresaturació audiovisual que requereix una crítica múltiple, o, imitant aquells meravellosos títols dels nineties una "CRÍTICA TOTAL". Segurament, us riureu al veure que es comenten pel·lícules o sèries que fa mil anys que existeixen, però sempre cal confiar en què vindrà aquell espectador despistat que descobrirà algun regal inesperat, o per contrari, que s'allunyarà de la mala premsa.
Per on començar?

Sèries: Mad Men


Sí, és cert queva ser estrenada el juliol de 2007 i que deu fer anys i panys que la gent la segueix, i que aquest 2014 finalitzarà amb una setena temporada. Doncs bé, Mad Men ha estat un descobirment sorprenentment enganxant. Ja no sé si tant per la història (avís a navegants: a algú li pot semblar una mica culebrot) o per l'estètica, o per la bona realització... No ho sé, però enganxa de debó, tant, que entre esternuts i mocositats del cap de setmana una s'ha ventilat tres temporades senceres! El que més m'agrada: l'estilisme i el realisme de l'època, sense que sigui una lliçó d'història, una, que va néixer als 80's es sent com si formés part de l'època. Compte als sensibles al masclisme, però sobretot als ex-fumadors i als que tinguin simpatia per l'alcohol!


Pel·lícules: (No us penseu que tinc una vida tan ociosa, repeteixo: estar tancada a casa en ple furor viral fa que una s'enganxi al sofà i vulgui deixar la seva ment viatjant junt amb les pel·lícules):

1. Gravity
Del 2013, protagonitzada per Sandra Bullock i George Clooney (es crea expectativa oi?) i escrita, dirigida i produïda per Alfonso Cuarón, aquesta és una pel·lícula de ciència-ficció que relata la història de tres astronautes (Paul Sharma és el tercer en un petit paper) que arrel d'un incident amb un satèl·lit rus (aquests comunistes sempre donant pel sac, voluntàriament o involuntàriament) es troben desamparats enmig de l'espai. Bé, no diré res més perquè qualsevol cosa que escrigui ja desvetllarà tota la pel·lícula, ja que, sempre des de la meva humil opinió, aquesta li manca tot argument per tant, és recomanable per a l'espectador que es deixi guiar per l'angoixa magnífica que es crea i que oblidi el sentit de la història. Ben realitzada però pobra de contingut.

2. El Quinto Poder

3. Good Bye Lenin

Tendra i arxiconegudíssima història protagonitzada per un joveníssim Daniel Brühl. Per a mi va ser un gran descobriment i a tothom qui no l'hagi vist, se la recomano amb tota la meva ànima. No us la deixeu perdre!!!

  


4. Thor 2
Deixem-ho en què va ser una relliscada... Bastant millor que la primera, això sí... I què voleu que us digui, de tant en tant veure un xicotàs com el Chris Hemsworth mola, oi? :P














5. Rebobine por favor
Tendra història, ben construïda, inesperada però sobretot diferent! Trobem un Jack Black que ens té a les acostumades històries d'histriònica comèdia que en aquesta ocasió és coprotagonista per explicar una bonica història d'un vell vídeoclub que intenta mantenir-se a mentre el temps i la teconologia avancen. De cop, després d'un estrany incident, han de recuperar tots els vells clàssics que estaven en VHS per tal de complir amb les seves obligacions amb els clients de tota la vida, i és en aquest punt que s'inicia la hil·larant seqüència de disbarats.



6. Sombras Tenebrosas

Una altra història de Tim Burton amb els seus dos entranyables actors Johnny Deep i Helena Bonham-Carter. Però ben lluny dels clàssics com Pesadilla antes de Navidad o La Novia Cadáver, o sobretot Big Fish, en aquesta ocasió ens presenta una comedieta que està bé, "timburtoniana" a la manera clàssica, correcta però ja està. Ni impressiona ni deixa d'impressionar. Està bé per una estona avorrida i si no es veu... No passa res...

Crítica de la setmana: Aquells meravellosos '80!

Hi ha un no sé què a les pel·lícules dels anys 80 que les revaloritza amb el pas del temps. I potser en la seva època no varen ser considerades una gran cosa però avui dia desprenen una radiació encantadora que els fan entranyables als ulls de l'espectador actual.

I què serà? Simple nostàlgia que transforma als nostres ulls allò que potser en el seu dia no va impactar?

Reflexionem un segon, i fem potser una ràpida comparativa:

• Si ens referim als efectes especials, l'artesania que es duia a terme als 80 (El cap de l'Alien era una titella!) a part de ser una feinada espectacular que remetia encara a les últimes cuetades de l'aparell teatral, transmetia un una entranyabilitat que s'ha canviat per la fredor, i a vegades l'obvitorietat, dels programes d'ordinador que creen aquesta ficció, indiscutiblement més espectacular, però falta aquell "art", aquella manualitat tan especial.
• Atrezzo: ostres! Spectrums amb les encegadores i lletges lletres verdes sobre pantalla negra! Ara són imatges que floten sobre una superfície de vidre i que es mouen amb les mans. Ho sento molt, però en la nostra infància vàrem ser molt feliços amb aquells primers ordinadors, però encara no hem tastat aquesta nova tecnologia, que sembla, per tant, increïble! I aquells telèfons enormes! Que serien els tataravis dels "smartphones" d'avui dia! O cotxes atrotinats sense aire condicionat, amb el radiocassette a tota llet! I sobretot: cigarrets amunt i avall!!!
• Decoració i escenaris: era meravellós veure les cases amb els mobles gegants, i la decoració recargolada i "pastelosa" amb els gerros plens de flors roses i vermelles, o les oficines sense finestres, els típics bars d'stripers gastades o les comissaries de policia ràncies sense recursos, amb les prostitutes de fons protestant i els sorolls dels telèfons sonant constantment...
• Vestuari i maquillatge: Hombreres on sou? Sempre fa gràcia veure com el cardat era pentinat indiscutible per a les femelles, ja fossin dures empresàries a "Working Girl" o valentes tinents en una nau espacial com la Ripley. I les camises hawaianes, i... les ulleres que avui dia llueixen els hipsters com si fossin una novetat.
• La música: no és comparable... Volem tornar als 80! Amb "The Eye of the Tiger", "Let the river on", "Hot Blodded"...

 De fet, això es podria allargar durant pàgines i pàgines però el cas és que des de La Tetera es vol reivindicar, o almenys fer un homenatge al cinema d'abans. Fer-lo vibrar durant aquestes línies... Perquè va ser un període d'influència, de bones històries i d'una manera de fer peculiar, artesanal, però que va deixar empremta en diverses generacions.

Fa poc es va fer un remake de "Destino Final", que tothom sap que és la segona intervenció de l'ex-predident Pujol al cinema més coneguda, que es titula "Total Rekall". No perdeu el temps veient-la, serà un temps perdut en el que us passareu l'estona escridassant al capsigrany que va tenir l'ocurrència de reinterpretar una història tan arrelada als '80, i tan única a la seva manera. De debó: serà un temps que mai podreu recuperar i no podreu tornar a trenta anys enrere.

Dedicat a la Isabel Laso, que em va donar aquest esperit cinèfil i crític.