Sé que ara algú riurà: "Què en fa d'anys, d'aquesta sèrie!".
Sí, ho se. Però, què té que la fa tan especial i a la vegada intemporal? I única i irrepetible...? (En opinió d'una humil servidora...!)
Podria intentar fer una llista, a veure què passa:
- Construcció dels personatges ben feta: deixant de banda els estereotips, els sis amics de l'ànima evolucionen segons el seu caràcter ja perfilat i les seves situacions. Són conseqüents i creixen i maduren. A més a més, deixant de banda la diferència d'edat o situacional, l'espectador en molts moments s'hi sent identificat. Cap d'ells és perfecte: s'equivoquen, o tenen una història trista darrere, a vegades són dolents i altres la bondat personificada, i per això també es fan estimar.
- La durada: són deu temporades, que déu n'hi do aguantar-les amb el màxim d'audiència, però a banda, els creadors aconsegueixen que els episodis, breus però intensos, deixin amb bon sabor de boca i a la vegada espitgin a veure més.
- Construcció de la història: és un cicle que acaba diferent de com comença. I a més té un final rodó però no del tot previsible. Per mi, Friends té un dels millors finals de sèrie que he vist.
- Continuïtat: és cert que la història segueix un fil argumental bàsic, però també és cert que permet veure-la a episodis solts o canviant d'ordre la temporada, i es converteix aleshores en el que jo anomeno una sèrie "còmoda". Puc escollir la temporada preferida i els episodis que vulgui sense que això repercuteixi excessivament en el sentit.
- Humor: molt lograt, a vegades absurd, a vegades intel·ligent... Però sobretot un humor que no emfarfega i que es mescla amb moments tràgics o malenconiosos sense que desaparegui. Sense fer spòilers, és curiós com en moments dolorosos per algun dels protagonistes, sempre apareix un acudit o un gag que arrenca el somriure de l'espectador.
- Ambient: l'immillorable context de New York City, els entranyables pisos i la típica tipiquíssima cafeteria, element indispensable a la TV dels '90s.
- Actors: potser n'hi ha de millors i de pitjors. Personalment, Matthew Perry ("Chandler") i Matt LeBlanc ("Joey") són els que més m'agraden i els que més he imitat des dels disset anys, quan vaig començar a veure la sèrie. Però també, cal destacar intervencions memorables, com Tom Selleck (l'inoblidable "Richard" de la "Mònica") o Bruce Willis, l'amant de la Rachel en un moment donat.
- Guió: per a mi, pràcticament perfecte. No hi ha cap errada, ni cap descuit que fa que la història es torni inconnexa, o històries que no es recordin mai més, o pel contrari, històries flaixback que succeeixin però que després no tinguin cap connexió amb l'argument.
M'acomiado amb el cop de mans "clap-clap-clap-clap" de l'entradeta i us espero a tots a la font màgica junt amb el Chandler, el Joey, la Monica, la Rachel, en Ross i la Phoebe!
PD: dedicat als meus amics Kamakus amb qui hem compartit tantes meravelloses tardes al sofà mirant els episodis sense parar, i amb qui tantes tertúlies, anàlisis i imitacions hem fet.